Grand Capucin 3838 mts, "Via Bonatti-Ghigo"

Grand Capucin, fantàstica mole de granit que s'aixeca imponent el cor del massís del Mont Blanc. Els seus 400 metres de paret, la seva ubicació i sobretot, sobretot, la seva verticalitat, exigeix una bona preparació física i mental per tal d'endinsar-se en els seus dominis.

En aquesta ocasió en Carles Canós, alies "Langues" serà qui m' acompenyerà en aquest fantàstic viatge.

Tal i com veieu per la situació del sol a la paret ja podeu imaginar que precisament d'hora, d'hora, no i anàvem... A qui se li acut llevar-se a les sis del mati per atacar la paret? Es que potser ens pensem que som els germans Huber?

Quan la majoria de cordades ja han escalat el sòcol que et situa a l'inici de les vies, com els Suïsos o bé la pròpia Bonatti, naltres tot just estem fent l'aproximació. Em plantat la tenda el plató de devant del Refugi Torino i ens porta 1 hora i mitja arribar a peu de rimaia,  ja ens ho trobarem ja!!!

Quin muraco oi??? som'hi que tenim feina!!!

Aquí estem, com dos domingueros a peu de paret. La majoria de cordades han escollit la via dels Suïsos tret d'un parell que compartirem objectiu.

Aquests però, ja es troben els primers llargs després de la travessia.

Caaaappp problema... ja venim nois!!! espereu, espereu, que ens calcem els gats i pugem!!!

A les nou tocades, comencem escalar els primers llargs del sòcol de la paret, roca una mica polida pel retrocés de la glacera ens demanarà atenció ens els nostres passos.

Quatre llargs "alpinos" mes un de baixada ens situarà el començament propi de la via. Comença el festival!!!

Un llarg de flanqueix no menys de 6a, ens treurà la poca sòn que ens quedava a les orelles... quina roca més acollunant, quina adherència! 

El propers dos llargs de 6a+ ens posen en guàrdia i ens recorden que aquí em vingut a escalar...

                                               

Després d'un sistema de fisures ens trobem amb la segona placa de la paret. Cal mirar la ressenya ja que ens trobem devant d' una burilada que acaba a una placa llisa, llisa... doncs no!!! per aquí no... la via puja per aquesta marcada xemeneia fins enlleçar la fisura de la part superior.

5+, 6a??? ja, ja, quin tip de riure!!!

Bé, s'ha acabat la vidilla.. si es que n'hi havia!!! Llarg de 6b+ / 6c de fisura per acabar per una placa fina, fina de collons!!!

Aquesta es la placa fina... potser anar millor de primer que de segon? no sé, no sé...

                                      Anem tard de collons, però ja u veïeu... tenim temps per tot.

Anem guanyant metres enllaçant una sèria de llargs fisurats al·lucinants. Grau emprenyat de 6b que no et deixa respir.

Flanqueix inceïble i espectacular de 6c per una fisureta horitzontal que ens demana atenció.

                                     

Els aliens xispejen en aquests llarg que ens portarà a un dels trams claus de la via. Just al arribar a la reunió atrapem una de les cordades que havíem vist des del peu de paret. Es tracte d'una cordada de tres que van amb guia. La lentitud en que progressen es increïble. No ens queda més remei... toca negociar amb els clients per poder-los passar i encara no ens han dit que si que en Langues ja s'enfila a tota màquina agafant-se per les seves cintes com un cavall desbocat!

De fet, han estat de sort de trobar-nos, resulta que el guia anava curt de material i li em agut de donar un cop de mà per acabar aquest llarg i algun més...  ja te collons la cosa oi?

                               

Hi bé, com era d'esperar a dos llargs del cim se'ns fà negre nit i al no tenir controlada la línea de baixada decidim, molt intel.ligentment, fer el vivac que sol tocar per aquestes dates... 

Després d'una nit incòmoda de collons però amb un cel estrellat i espectacular comença a sortir el sol i ens posem en marxa.

                                      

Dos llargs alpinos per la cara Nord ens porteràn directes el cim d'aquesta increïble agulla de granet.

El coneixeu aquest noi? Es en François Damilano, gran glaciariste i a partir d'ara company de vivac, Si, si, el que li vam donar el cop de mà...

Que fort, som dalt del cim del gran Capucin de 3838 mts. La Bonatti-Ghigo ja forma part del nostre ser, quina felicitat!!!

                                                                

Quina sort i privilegi que tenim de ser escaladors i poder gaudir d' aquets moments.

Ja només resta tirar cordes avall i enllaçar la multitud de ràpels que ens porteràn fins la rimaia. Aquesta agulla tant increïble que es veu el fons de tot es el Trident du Tacul, espectacular oi?

I com no, una imatge per no oblidar, espero que les fotos us hagin agradat,

Salut i metres!!!